Vaixell amb migrants italians arribant a Nova York, una escena semblant a la d’un vaixell amb migrants espanyols arribant a Buenos Aires.
El meu avi patern, Jaume Castellà, va nèixer a Ponts en una família amb pocs recursos, quan era jove va migrar a Barcelona, hi va anar caminant, allí va treballar fins poder comprar un passatge de 3a en un vaixell cap a Amèrica, va migrar, va arribar a Buenos Aires i va fer la seva vida adulta a l’Argentina com a estranger. A l’Argentina va conèixer i es va casar amb la meva àvia Josefa, que havia migrat de Salvatierra (Àlaba), estrangera a l’Argentina, i van nèixer els meu oncle, Josep, la meva tieta, Maria, i el meu pare, Jesús. Al cap d’uns anys, la família va decidir tornar a Espanya, i van tornar a migrar, van viure a Barcelona, a Ponts i finalment es van instal.lar a Lleida.
El meu avi matern, Climent, també va migrar, de La Granadella a Lleida. La meva àvia, també.
Quan veus el què passa amb els migrants a la Mediterrànea saps que com a societat no estem bé, hem perdut la memòria d’una societat de migrants, i la humanitat, com podem deixar morir al mar a persones que volen (o han de) migrar? Penseu en els milions d’europeus, que com els meus avis paterns, van anar a Amèrica.
Ja que els governs europeus i la UE no realitzen aquesta tasca humanitària de rescat, el fet que hi posin obstacles a les ONGs que ho fan no té paraules; d’aquí uns anys els nostres fills ho veuran similar al que va fer Europa amb la població jueva durant els del nazisme, mirar cap a un altre costat, i els nostres fills i nets diran que els governs i les societats europees van ser còmplies de la mort de tantes persones innocents.
