Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Dret a decidir’

Primer.- Donar suport al manifest “L’Hora de decidir” que es va presentar durant l’acte “El món local pel dret a decidir” celebrat a Girona el passat 12 de juliol, organitzat per l’ACM i el Punt Avui.

 Segon.- Difondre aquest manifest i fer una crida a tots aquells que hagin estat electes locals (alcaldes i regidors de la Paeria) des de 1979 per tal que s’hi puguin adherir.

Tercer.- Promoure una pàgina, en el lloc Web de la Paeria, per crear un espai d’informació amb contingut pedagògic per difondre entre la ciutadania els valors democràtics del dret a decidir.

Quart.- Fomentar espais de diàleg i promoure la participació als diferents barris de la ciutat per tal de conscienciar els lleidatans i lleidatanes de la responsabilitat que tots tenim en referència al futur polític de Catalunya.

Cinquè.- Donar trasllat d’aquests acords al Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat de Catalunya i fer-ne difusió a les entitats culturals i cíviques de la ciutat de Lleida

Anuncis

Read Full Post »

L’HORA DE DECIDIR

Els ajuntaments són la representació més genuïna, a escala local, de la voluntat popular. Expressen i canalitzen les necessitats de tots els ciutadans de benestar, d’igualtat, de justícia i de llibertat. Ho fan en la defensa concreta dels drets més elementals que s’expressen en la quotidianitat i ho fan canalitzant les aspiracions col•lectives, definint horitzons, proposant drets i valors.

Els ajuntaments de Catalunya (i els seus alcaldes i regidors), sempre conscients d’aquesta representació, han tingut un paper determinant en l’impuls i la defensa de l’autogovern i han expressat reiteradament el seu compromís amb les aspiracions col•lectives de Catalunya com a nació.

Des de la representació territorial dels governs locals, poble a poble i ciutat a ciutat, per tots els racons del país, en un mosaic de 947 municipis, els ajuntaments han fet sentir la veu dels ciutadans i ciutadanes inequívocament compromesos amb l’autogovern.

Ho han fet en tots els moments històrics que han suposat cruïlles decisives per a la definició del futur del país.

Va ser així amb la Mancomunitat, la llei que la va fer possible i els primers projectes d’Estatut; també va ser així en el tombant de la dictadura cap a la Segona República amb l’impuls decidit de l’Estatut del 1931/1932, també ho va ser després de la dictadura franquista, amb les eleccions municipals del 1979, impulsant un ampli procés de desenvolupament de l’autonomia local i dels principis de l’autogovern recollits genèricament en el pacte de la transició i concretats en l’Estatut del 1979.

Ara, passada la primera dècada del segle XXI, Catalunya ha de fer front a un nou tombant decisiu. Les retallades successives de l’Estatut d’Autonomia del 2006 i la seva pràctica liquidació després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 ens situen davant d’una pràctica ruptura d’aquell pacte del 1975-1979.

Arribats a aquest punt, els ajuntaments de Catalunya i els seus alcaldes i regidors, els actuals i els que ho han estat, manifestem i proclamem que l’únic camí possible en defensa de les llibertats individuals i col•lectives dels catalans i les catalanes és escoltar la veu del poble. És la consulta als ciutadans i ciutadanes sobre la seva voluntat pel que fa a les relacions i a l’encaix entre Catalunya i Espanya. Una consulta sobre el futur, sobre el país que volem i sobre el país que necessitem.

I és per tot això que els càrrecs municipals de Catalunya, els actuals i els que ho han estat, afirmem:

  1. Que ens reafirmem en els valors del municipalisme i del catalanisme polític com el camí per satisfer i donar resposta a les necessitats més peremptòries i els anhels més profunds dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
  2. Afirmem que el dret a decidir, que la consulta als ciutadans, és el punt de trobada de tota la ciutadania, en una actitud de radicalitat democràtica, per a escoltar la veu del poble, donar la veu al poble i definir amb llibertat el país que volem.
  3. I, finalment, demanem als ajuntaments de Catalunya que es comprometin amb la celebració de la consulta i a facilitar-ne el desenvolupament legal en els termes que proposi el Parlament de Catalunya.

 

Read Full Post »

Aquest matí a Lleida

IMG_6334

IMG_6338

IMG_6348

IMG_6355

VOLEM VOTAR

 

Read Full Post »

El ple de la Paeria del mes de març ha aprovat dues mocions sobre el dret a decidir que han presentat els grups municipals del Partit dels Socialistes i de Convergència i Unió perquè l’Ajuntament s’adhereixi al manifest i perquè en promogui la participació dels agents econòmics, socials, culturals i cíviques lleidatanes. Les dues proposicions han rebut el suport d’ambdós grups municipals. L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha afirmat que ha estat un “exercici de consens perfecte” i que ha quedat clar que els dos grups han fet dues mocions en favor del dret a decidir i del pacte nacional pel dret a decidir com a evolució del Manifest de les Terres de Lleida i el document Rigol.

Read Full Post »

Des de l’ampli i plural espai socialista de Catalunya

Sobre el pacte de la consulta

16 de desembre de 2013

 La proposta de dues preguntes encadenades per a una possible consulta a finals de l’any vinent, feta de comú acord per CiU, ERC, ICV i CUP, és una novetat important,

-perquè denota la voluntat de no limitar el poble de Catalunya a optar entre la independència i l’statu quo, sinó d’obrir-li la possibilitat d’optartambé per una fórmula intermèdia, la d’un Estat federat o associat, plenament congruent amb l’encaix plurinacional i elfederalisme asimètric que els socialistes de Catalunya sempre hem propugnat;

-i també perquè deixa tot l’any de coll per al diàleg i l’acord amb el govern de l’Estat.

Cal considerar-ho, doncs, com un acte de bona disposició envers els no independentistes, particularment envers els federalistes. I també envers el govern de l’Estat, que continua donant l’esquena.

Així i tot, tothom sap que la consulta no serà viable sense un marc legal que l’empari, idealment un acord entre governs. És el que s’ha produït a Escòcia. Cal, doncs, que el govern de l’Estat es disposi a respondre, a dialogar i a pactar, sabent que és la immensa majoria del poble de Catalunya (el 80%) la que va votar a les darreres eleccions en favor del dret a decidir i que depèn d’allò que el govern espanyol faci que, en una proporció molt elevada, aquesta majoria s’inclini definitivament cap a l’independentisme o pugui ser recuperada per a unnou pacte constitucional, que no serà versemblant fins que el govern de l’Estat no el faci seu i es decantin al seu favor les dues terceres parts del Congrés dels Diputats.

El PSC ho sap molt bé. Sap que els vots del PSOE no basten per a una reforma constitucional; sap que, guanyi qui guanyi les eleccions espanyoles,només amb els vots del PP s’obtindrà la majoria parlamentària necessària a Madrid. Per això, no s’entén que el PSC renunciï a pressionar-lo, abandonant el bloc catalanista i reclamant a aquest l’acord amb un govern de l’Estat que, ara com ara, s’hi mostra radicalment contrari. No és així que el mourem, que el forçarem a venir a la taula del diàleg i del pacte per la reforma constitucional.

Sorprèn molt l’esment que fa el comunicat del PSC als “acords que calen sobre el desenvolupament estatutari i el nou finançament autonòmic”, com si no s’hagués produït la sentència del Tribunal Constitucional l’any 2010. Cal recordar que això ja es va intentar i va fracassar i que som ara en un altre moment: a l’espera d’una consulta al poble de Catalunya, derivada d’aquesta negativa estatal a l’Estatut referendat pels catalans, i a l’espera també d’un nou pacte constitucional que entretant pugui prendre cos  i que inclogui la singularitat nacional de Catalunya i tot allò que se’n desprèn.     

El PSC, d’altra banda, fa bé de denunciar que ERC compri el suport de CiU a algunes exigències seves a canvi del seu suport a uns pressupostos molt regressius, condicionats per les limitacions provinents del govern espanyol i de les institucions europees, però que amaguen també greus polítiques de signe neoliberal, privatitzadores i contràries a l’Estat del Benestar. Un retret tanmateix que no val per a la resta de grups que han pactat la consulta i que no donaran suport als pressupostos. I que tampoc val per excusar l’absència del PSC i la seva alineació amb el PP i Ciutadans.

Cal que el PSC recuperi l’esperit que el va fer possible i que el va fer gran: la voluntat de ser una força majoritària i de govern a Catalunya i, en conseqüència, la voluntat de reunir en una mateixa formació plural i forta tots els socialistes de Catalunya, esdevenint el gran agent de la unitat civil del nostre poble, la primera força de l’esquerra catalana i la punta de llança del catalanisme d’esquerra, feta d’integració de sentiments i d’identitats compartides.

El PSC, no pot confondre’s amb les tàctiques partidistes de ningú, però encara menys amb les estratègies de la dreta i del nacionalisme espanyol més reactiu i obtús.

El PSC no pot continuar actuant segons les demandes d’un reduït  segment electoral ni en funció de la visió d’un determinat territori, sinó en funció de l’amplíssim i divers conjunt de l’espai socialista.

El PSC ha d’assumir la responsabilitat històrica de decidir des del conjunt de l’ampli i plural espai socialista, que avui es troba desemparat i dispers, en plena diàspora.

El PSC ha de recuperar el seu camí de sempre:

-el camí dels seus darrers acords congressuals i sobretot del seudarrer contracte amb l’electorat, del qual forma part irrevocable la defensa del dret a decidir,

-el camí dels interessos dels poble treballador, dels aturats i de la gran majoria que avui se sent estafada pel sistema,

-el camí del catalanisme d’esquerres,

-el camí de la unitat de tots els socialistes de Catalunya.

Fem una crida a Pere Navarro perquè obri urgentment converses amb els exponents diversos del socialisme català que, juntament amb l’actual cos orgànic del partit, són expressió bàsica, de l’ample i plural espai socialista català, per trobar un camí d’unitat d’acció que contempli una expressió efectiva de la seva pluralitat.

Fòrum Cívic

Agrupament Socialista

Read Full Post »

Durant les darreres setmanes partits d’àmbit espanyol (UPyD i PP) han plantejat de manera explícita que la Constitució de 1978 no es pot modificar i que en ella queda clar que la sobirania “nacional” resideix en el conjunt del poble espanyol; darrerament també el PSOE s’ha manifestat en le mateix sentit, tot i que sembla que acceptaria una reforma de la Constitució de 1978 en sentit federal però no reconeixent mai el Dret a Decidir de les nacions que configuren l’Estat Espanyol. Davant d’aquesta situació plantejada pels partits d’àmbit espanyol (falta saber el posicionament clar d’Izquierda Unida) sembla clar que avui per avui Catalunya no podrà exercir el Dret a Decidir d’acord amb l’Estat.

Val la pena recordar què va ser i què va suposar la Constitució de 1978: després de la mort de Franco, la Transició des de la Dictadura cap a un règim democràtic a Espanya va tenir un punt fonamental en la Constitució de 1978, no va ser el final de la Transició, els Estatuts d’Autonomia van ser posteriors i els partits republicans i a l’esquerra del PCE-PSUC no es van poder presentar com a tals fins a les eleccions de 1979, per tant la Constitució de 1978, amb les seves limitacions (resultat del referèndum al País Basc i unes eleccions “constituients” de 1977 no plenament democràtiques) va suposar el pacte entre els franquistes que volien reformar el Franquisme (Suàrez) i els demòcrates que volien una Espanya democràtica. En aquest pacte el Franquisme va “imposar” alguns elements fonamentals, com l’acceptació de la monarquia de Joan Carles I, instaurada per Franco, i la no revisió dels crims i injusíticies produïdes pel règim Franquista des de 1939. Els partits democràtics també van “imposar” elements fonametnals com el sistema democràtic, l’amnistia per als anitfranquistes i el principi d’autogovern per a les nacionalitats històriques, així doncs la Constitució de 1978 és fonamentalment un pacte polític en una moment històric de sortida d’una dictadura, i ha sabut representar durant anys el principi de democràcia en contraoposició al de dictadura.

Ara, l’any 2013, 35 anys més tard, aquesta Constitució que la majoria dels ciutadans espanyols no va votar perquè eren menors d’edat l’any 1978 o no havien nascut, és utilitzada en contra de la Democràcia, en contra dels drets bàsics de la democràcia i dels pobles, com és el Dret a Decidir. Els partits d’àmbit espanyol han de decidir si posen per davant la Democràcia i volen establir un nou pacte polític i elaborar una nova Constitució que reculli els drets de la ciutadania espanyola, entre ells el dret a decidir de les nacions que configuren l’Estat i per tant el Dret a la Secessió, en una fórmula democràtica, que potser un Estat Federal o Confederal, o avantposen la unitat d’Espanya com a principi i valor per sobre de la Democràcia i defensen la Constitució de 1978 -que és una construcció històrica- com a inalterable i no reconeixen els drets de la ciutadania i dels pobles.

Si durant la Transició s’havia d’escollir entre Dictadura i Democràcia (Constitució), ara cal escollir entre Constitució i Democràcia.

Read Full Post »

20130926 Antoni Castells 1

Ahir al vespre vaig tenir la sort de poder escoltar al Dr. Antoni Castells en una conferència organitzada per l’ANC al Cercle d’Economia de Lleida; va estar brillant, una anàlisi lúcida i magistral de la situació econòmica i política actual, tant pel que fa a Europa i l’euro com en les relacions entre Catalunya i Espanya.

El professor Castells, que va ser Conseller d’Economia amb el President Maragall i diputat del PSC durant diverses legislatures, va plantejar la fi de dos cicles. Per una banda, el pacte constitucional, el pacte polític que ha configurat el sistema polític espanyol des de la fi del Franquisme fins ara està exhaurit, a Catalunya ja no li serveix, l’Estatut d’Autonomia de 2006, com a nou pacte polític per articular Catalunya a Espanya, va ser el darrer intent de trobar un encaix de Catalunya a Espanya, però va ser destruït per la sentència del Tribunal Cosntitucional. Per altra banda, la fi del cicle del catalanisme polític, que des del segle XIX vol un reconeixement nacional per a Catalunya, un autogovern, i modernitzar Espanya, ara ja no pretén modernitzar Espanya, vol construir un estat propi. Davant aquesta situació, el catalanisme polític actual no pot acceptar la involució recentralitzadora que vivim a nivell d’Estat, ni mantenir un estat autonòmic com l’actual; o bé Espanya planteja un Estat Federal o Confederal, tot reconeixent a Catalunya com a subjecte polític, la sobirania, el Dret a Decidir i per tant el Dret a la Secessió, ara o més endavant, o l’únic camí que resta és l’Estat propi, la independència; però va insistir en la idea que és Espanya qui ha de plantejar una negociació bilateral amb Catalunya per oferir aquest model federal o confederal: sobirania, reconeixement nacional i dret a la secessió; però aquest escenari és molt improbable. Des del catalanisme polític és pot dir ara que mai s’acceptarà la independència de Catalunya, dependrà de la alternativa:

entre una dictadura i un estat propi?   està clar

entre una involució recentralitzadora i un estat propi?   està clar

entre mantenir l’estat de les autonomies tal com està i un estat propi?   està clar

entre un estat federal o confederal un estat propi?   dependria de com seria aquest estat federal, com EUA? Com Suïssa? Potser sí

Per tant la posició política davant el referèndum o consulta dependrà de l’alternativa a l’estat propi.

Va ressaltar la importància de treballar juntes totes les persones i forces polítiques partidàries del dret a decidir, perquè reconìexer aquest dret i exercitar-lo suposarà un gran avanç en els drets nacionals de Catalunya.

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »