Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘poítica’

Després de la Diada de l’11 de Setembre de 2012 i la manifestació del mateix dia a Barcelona podem afirmar que a Catalunya ha canviat la centralitat política, entenent per centralitat on se situa políticament la majoria de la ciutadania.

Durant la Transició de la Dictadura Franquista a la Democràcia, la centralitat es va situar a Catalunya en la democràcia i l’autonomisme, i així les demandes de l’oposició democràtica del tardofranquisme “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” que eren minoritàries, un cop mort Franco, a partir de 1976 i sobretot 1977 es van convertir en majoritàries i es van imposar, tot i que va ser en un procés  reformista, de pacte i no de ruptura; podem dir que es van aconseguir -tot i que amb matisos i amb tempos- les llibertats democràtiques, l’amnista (diverses lleis d’amnistia) i l’Estatut d’Autonomia i la recuperació de l’autogovern amb el restabliment de la Generalitat Republicana i el retorn del President Tarradellas.

Durant les dècades posteriors, Convergència i Unió, sota la direcció del President Pujol, va aconseguir situar una nova centralitat política: el catalanisme. Pujol va desenvolupar una estratègia que ell mateix definia com “el peix al cove” que consistia en anar aconseguint competències de l’Estat a base de demandes i de pactes amb els diferents governs, primer del PSOE i després del PP, l’objectiu final era augmentar l’autogovern de Catalanya dins de l’Estat Espanyol. El catalanisme i la construcció de l’autogovern eren la centralitat política d’aquella època.

El President Maragall va fer un pas més i en una aposta arriscada i pactant amb el primer Zapatero, aquell de “apoyaré el Estatuto d’Autonomia …”  es va atrevir a revisar l’encaix de Catalunya amb Espanya, a partir del reconeixement de Catatalunya com a Nació en una Espanya plural (federal o confederal). Això va fracassar pel canvi d’orientació del mateix Zapatero, per les sentències judicials contra l’ensenyament de la llengua catalana i sobretot per la sentència del Tribunal Constitucional -a instàncies del PP- contra un Estatut d’Ajutonomia aprovat pel Parlament de Catalunya, en referèndum pel poble de Catalunya i per les Corts Espanyoles. El TC amb aquesta sentència va dinamitar l’encaix de Catalunya dins Espanya a partir d’un reconeixement de la realitat nacional catalana, es volia una uniformització espanyola.

En la manifestació del 10-J contra aquesta sentència es van sentir molts crits per la independència, però no eren pas majoritaris, ni ho eren les estelades. La incapacitat dels partits polítics espanyols i catalans de tornar a refer l’encaix que aquell Estatut suposava va fer crèixer el sentiment que en el marc polític de la Constitució de 1978,  els drets de Catalunya no eren reconeguts. Evidenment, hi havia encara alternatives federals o confederals, però calia canviar la Constitució i els grans partits d’àmbit espanyol no s’ho ni van plantejar.

Avui, 12 de setembre de 2012, la centralitat política ha tornar a modificar-se, a la manifestació d’ahir gairebé totes les senyeres eren estelades i el crit gairebé unànim va ser “Independència”. Avui la major part de la societat catalana vol un Estat propi en el marc europeu, fa pocs anys no era així, però avui sí. La crisi econòmica i els saldos escandalsosament negatius de les balances fiscals hi han contribuït, les opinions de dirigents polítics espanyols i d’alguns mitjans de comunicació espanyols també hi han contribuït. Moltes persones, nascudes a Catalunya o a fora i que hi viuen, volen que Catalunya tingui un Estat propi, volen que Catalunya sigui un Estat en el marc de la Unió Europea.  El canvi ha estat molt ràpid, els partits majoritaris (CDC, UDC i PSC) han estat desbordats i hauran de reconstruir els seus discursos polítics i les seves estratègies. Els partits que no recullin els sentiments i els anhels expressats en les manifestacions, del 10-J de 2010 i de l’11-S de 2011- quedaran fora de la centralitat política. També resulta evident que algun partit, com el PP, voldrà mantenir l’estatus actual en el marc de la Constitució de 1978, i tindrà un percentatge de població de Catalunya que els doni suport, però avui això és inviable perquè no ho volen la majoria de catalans i catalanes, per tant s’ha de construir un nou marc polític i, pel que es va veure ahir, un Estat propi, que pot adoptar diverses formes i pot ser un procés fins i tot confederal en el marc espanyol o totalment independent, això ho decidirà la ciutadania. Els i les dirigents polítics han de marcar el rumb, si no ho fan -com ho van fer en el seu moment i context el President Tarradellas, el President Pujol i el President Maragall- quedaran sobrepassats per la realitat. Ara el moment és un altre i la centralitat política ha canviat:  la demanda d’un Estat propi i una relació completament diferent a l’actual amb Espanya.

Read Full Post »