El President Mas ha convocat eleccions al Parlament de Catalunya per al proper 27 de setembre. Aquestes eleccions, plebiscitàries segons uns i autonòmiques segons els altres, són el substitut segons els primers d’un referèndum. És el moment de fer una mica d’història per reflexionar i clarificar aquesta situació política tan complicada.
En primer lloc recordar que el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut d’Autonomia, impulsat pel President Maragall, que després de negociacions amb el PSOE, recordeu allò que va dir Zpatero “apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña” va ser aprovat per les Corts Espanyoles i va ser ratificat per referèndum. És a dir es va seguir un procés polític d’articulació de Catalunya, que es reconeixia com a nació, dins d’Espanya impecable des del punt de vista constitucional.
Va ser el Partido Popular qui va recollir signatures a tot Espanya en contra de l’Estatut i va ser el Partido Popular qui va presentar recurs al Tribunal Constitucional i va ser aquest Tribunal qui, actuant com a cambra política més que jurisdiccional, va declarar que alguns articles de l’Estatut no eren constitucionals.
A partir d’aquest moment s’inicia un ampli moviment de rebuig a la sentència del Constitucional i de suport a l’Estatut, com la manifestació de juliol de 2010. Aquesta decisió del TC i el posicionament previ i posterior del PP tancava les portes a una articulació de Catalunya dins d’Espanya on la majoria dels catalans s’hi trobessin còmodes.
Després va venir la victòria electoral de CiU a Catalunya i el President Mas, amb el consens de la majoria de les forces polítiques, demana a Rajoy un Pacte Fiscal, que aquest rebutja. Estatut aprovat no, pacte fiscal no. Després vindrà la LOMCE i els atacs a la normalització lingüística per part del govern del PP.
El següent pas des de Catalunya és demanar el Dret a Decidir i declarar-se com a subjecte polític, El Partit Popular diu que no i es desaprofita una de les darreres oportunitats de resoldre el tema de manera acordada, la via escocesa, o millor dit la no via escocesa. Si Rajoy hagués pactat un referèndum en aquell moment hauria sortit que no a la independència, però el fet de tancar totes les possibilitats de negociació és el que ha fet créixer l’opció independentista.
Arribem a la consultanta del 9N, el SÍ SÍ és l’opció àmpliament guanyadora, jo vaig votar Sí Sí, Sí a un Estat Propi i Sí a un Estat Independent, quatre anys abans era una opció inversemblant. No vaig entendre perquè Mas i Jonqueres no van fer un plantejament el 10 de novembre que recollís la il·lusió de tanta gent.
Mentrestant s’altera tot el mapa polític a Catalunya: ERC deixa de ser Esquerra i dóna suport al govern conservador de Mas i a les retallades; el PSC perd la centralitat política i el catalanisme progressista que el definia; CiU es trenca en dos, CDC i UDC; Unió es trenca en dos; ICV es transforma en no sabem què; Ciutadans pren força a Catalunya i a tota Espanya; Podemos que havia d’afeblir els socialistes acaba espantant al PP. Canvien les cares en molts cartells electorals, assistim a un canvi de cicle polític, en el que, entre d’altres característiques, la ciutadania és molt més exigent amb els representants polítics.
Arribem al 2015, la candidatura conjunta (que no unitària) entre CDC i ERC amb la cobertura de l’ANC i Omnium es converteix el la primera opció. Els partits, en lloc de definir-se pels seus projectes i programes i les propostes per solucionar els greus problemes d’aquesta societat sol diuen, independència Sí o No, es polaritzen i no hi ha propostes.
I encara tenim l’agost i part del setembre per acabar de decidir el vot però algunes coses ja les tinc clares:
1a. No vull que el meu vot serveixi per a fer president a Mas, que ha fet unes polítiques de retallades de drets i serveis públics, unes polítiques liberals.
2n. Vull que el meu vot sumi a polítiques progressistes i d’esquerres
3r. No vull que el meu vot no es compatibilitzi al sac del NO, jo crec en la democràcia, els drets dels pobles a la llibertat i a l’autodeterminació, jo penso que Catalunya té sobirania política i la meva identitat és la nació catalana, jo no era independentista però el 9N vaig votar Sí Sí, i ara vull que el meu vot es compatibilitzi en el SÍ.
És molt trist que les esquerres hagin traït els ideals progressistes i d’autodeterminació, uns donen suport a fer president a Mas i els altres tornen a explicar allò de “apoyaré”, ja vam viure aquesta etapa. Em sento orfe d’opció política catalanista i d’esquerres.
Read Full Post »
Jesús Castillo i Cervelló 