Feeds:
Entrades
Comentaris

La tradició d’obtenir premis de recerca i investigació per part de l’alumnat de l’Institut Guindàvols continua. S’han fet publics els premis de Recerca de la UdL 2020 i tres treballs de 2n de Batxillerat del nostre centre han estat distingits com a guanyador.

Les alumnes autores són Xènia Capdevila, amb el treball “El miratge de la immersió: del Montesinos al Guindàvols”, tutoritzat per la professora Imma Creus, en la categoria d’Arts i Humanitats; Maryam Amir, amb el treball “D’Egipte a Catalunya: un viatge en femení”, en l’àrea de Cooperació i desenvolupament; i Anabel Gaspa, amb el treball “Jo jugo, tu jugues, ell o ella juga? A què juguem?”, en l’àrea d’Estudis de gènere, ambdós tutoritzats per Teresa Quintillà.

Enhorabona a les tres per aquest reconeixement a la feina ben feta i molta sort i empenta en la nova etapa que cadascuna comença ara!

I també moltes felicitats a les tutores i al professorat de l’Institut, darrere un bon alumne sempre hi ha una família implicada i un professorat compromès.

La pandèmia de la COVID-19 ha provocat una tragèdia humana, econòmica i social.

En primer lloc el nombre de persones mortes, que segons els estudis més seriosos és molt més alt del que reconeixen les autoritats; si comparem la mortalitat dels darrers tres anys a Espanya i la del 2020 el diferencial és, fins ara, d’unes 60.000 defuncions en excés, la major part directament per la COVID i d’altres per la fallada del sistema sanitari durant aquests mesos que no ha atès totes les patologies de totes les persones. Si un govern no anuncia el nombre de morts, o bé per què no el sap o no li interessa, quina credibilitat pot tenir quan anuncia altres coses?

A nivell de salut pública, l’impacte ha estat terrible, moltes persones malaltes, greument i moltes amb seqüeles persistents. La COVID ha posat en evidència les polítiques de retallades que han fet totes les adminsitracions públiques des de 2010. Si al març, la societat podia “entendre” que no se sabia i no hi havia recursos i per això van morir tantes persones. Ara, al mes de novembre, ningú no pot justificar que les administracions no hagin dedicat tots els recursos que podien mobilitzar, com ara contractar més personal sanitari, més rastrejadors i dedicar més diners per als sectors afectats per les restriccions.

La majoria de les persones compleixen les mesures que s’adopten des dels governs i aquestes tenen costos econòmics i socials molt importants, la gent pateix, ha perdut la feina, passen a un erto, no poden obrir el seu negoci, les famílies no es poden retrobar el cap de setmana, no poder fer un cafè quan treballes tot el dia lluny de casa, no es pot fer esport ni anar a actes culturals, tot això i molt més -que cadascú sap- les persones ho patim, la major part amb responsabilitat i creient que tot això pot contribuir a lluitar contra la pandèmia.

El que no es pot entendre és perquè si la població compleix no ho fan els governs, per què no fan la seva part, per què no es cobren els ERTO? per què no es pot cobrar la aprestació d’atur? per què fan un sistema d’ajuts als autònoms profundament injust i probablement il.legal? per què no han contractat més personal sanitari i més rastrejadors? per què no han dedicat més recursos? per què han tardat 8 mesos en baixar l’IVA de les mascaretes? per què aquestes continuen sent molt més cares que a Portugal? per què aprofiten per barallar-se entre partits i adminstracions? per què la culpa sempre és d’algú altre? per què expliquen tan malament les coses? per què no fan pedagogia? per què surten sempre sense mascareta i no guarden les distàncies? per què mai he vist un policia recriminar qui no porta mascareta?

En difinitiva, la ciutadania pateix les decisions dels governs i la major part ho fa amb responsabilitat, però veu amb estupor que les persones que governen no saben què s’ha de fer ni com s’ha de fer. Es pot celebrar un acte religiós en un temple i no un acte cultural en un teatre? Es pot fer esport d’èlit per a la TV de pagament i no es pot fer esport de base? Es poden fer festes per a les elits i un operari que treballa tot el dia lluny de casa seva no pot fer un cafè ni dinar en una taula i ho ha de fer en un banc o a terra? Estan també tancades les cafeteries del Parlament i del Congreso de los Diputados?

Continuament es demana responsabilitat a la ciutadania, la ciutadania també demana responsabilitat als governs, feu les coses millor, escolteu als qui en saben, no podeu continuar en una bombolla tan allunyats de la realitat, poseu-vos en la pell de les persones que pateixen i tingueu sentit comú.

Ahir vaig participar a la tertúlia de Lleida Televisió, un plaer com sempre. El tema gairebé únic: la COVID i les seves conseqüències. Moltes gràcies al conductor, Santi Roig, per convidar-me i a les valuoses aportacions de José Luís Aguilà i Ramon Grau, bon ambient i reflexions interessants i constructives.

Si voleu veure i escoltar el programa cliqueu a l’enllaç

Torna el confinament i aprofitem aquest temps per llegir. La cultura -i els amics- ens va ajudar en el primer conifnament, ara que venen dies de prudència i quedar-se a casa, molt més del que ens agradaria els caps de setmana, aprofitem per llegir, escolar música i mirar pel.lícules, la cultura ens salva, al menys de l’avorriment i de la ingnorància.

Avui us vull recomanar un llibre que m’ha agradat molt: La danza de los tulipanes, de Ibon Martín, una molt bona novel.la d’intriga policíaca, el que ara s’anomena thriller. La novel.la té molt bon ritme i enganxa, i a més de la intriga fa unes descripcions del paisatge que ens ajuda a conèixer, sense anar-hi, una part molt interessant del País Basc. Molt recomanable.

4. Lleida m’agrada i m’agrada que s’hi faci aquesta exposició. M’agrada que el lleidatà Tatxo Benet i els museus de La Panera i de Lleida hagin fet possible que s’exposi a Lleida. No us la perdeu.

L’exposició d’una selecció de les peces de la col·lecció Censored, de Tatxo Benet, al Centre d’Art la Panera pretén, no només incidir en la visualització de les atrocitats que, per diferents motius, s’han ocultat en diferents punts del món, sinó visualitzar, a tall de repte, la censura mateixa en tant que atrocitat. Més que no pas un fantasma procedent dels antics règims totalitaris o de la remota Santa Inquisició, la complexitat que presenta la censura en les societats contemporànies fa necessari afinar en la comprensió de la seva multiplicació de cares.

Abel Azcona / Amina Benbouchta / Jordi Benito / Clemente Bernad / Zoulikha Bouabdellah / David Černý / Fabián Cháirez / Colectivo Mujeres Públicas / Charo Corrales / Zehra Doğan / Ines Doujak / Mounir Fatmi / León Ferrari / Joan Fontcuberta / Daniel García Andújar / Núria Güell / Levi Orta / Jani Leinonen / Natalia LL (Natalia Lach-Lachowicz) / Robert Mapplethorpe / Eugenio Merino / Marta Minujín / Antoni Muntadas / Yoshua Okón / Pablo Picasso / Oliver Ressler / Larissa Sansour / Kim Seo-kyung i Kim Eun-sung / Andrés Serrano / Santiago Sierra / Antoni Tàpies / Ai Weiwei i David Wojnarowicz

Una producció del Centre d’Art la Panera i Censored, amb la col·laboració del Museu de Lleida.

Ahir, dilluns, vaig participar (des de casa) a la tertúlia de Lleida Televisió. Gràcies Santi per convidar-me. Bon ambient com sempre. Aquests vespre amb Miquel Àngel Balao i Enric Mir, el tema central va ser la COVID-19, això és el que preocupa més a tothom. Molt interressants les aportacions i experiències compartides.

Si no la vau poder veure, la trobareu a l’enllaç

http://lleidatv.alacarta.cat/diaridenitlatertulia/capitol/dilluns-05102020

3. Lleida m’agrada, i m’agrada molt la Història, i en particular la Història de la nostra ciutat, i m’agrada que a la ciutat es facin activitats com aquesta conferència el passat dissabte 3 d’octubre al Mercat del Pla, dins dels Itineraris per a la recuperació de la Memòria Democràtica de Lleida, organitzat pel Departament de Crets Civils de La Paeria de Lleida i el Centre Excursionista de Lleida. Enhorabona als organitzadors.

En la que el professor d’Història, el Dr. Josep Gelonch va explicar de manera brillant i amena El Franquisme a Lleida, un recorregut pels espais de poder de la ciutat, gairebé dues hores en les que va fer un recorregut pels espais i els personatges del poder franquista a la ciutat. Molt interessant i necessari especialment per a les noves generacions que no van viure aquella etapa. Fem difusió de la Història.

2. Lleida m’agrada, i m’agrada molt visitar exposicions, quan a la nostra ciutat hi ha una exposició acostumo a visitar-la; avui he pogut gaudir d’una exposició increïble al CaixaFòrum:

CONSTRUINT NOUS MONS. LES AVANTGUARDES HISTÒRIQUES A LA COL.ELCCIÓ DE L’IVAM, 1914-1945, diu el catàleg: Una mirada renovada a un dels períodes més rics i bulliciosos de la història de l’art, les avantguardes del segle XX, a través de la col·lecció de l’Institut Valencià d’Art Modern, una de les més completes del món dedicades a aquests corrents artístics. I realament és això, situa les avantugardes artístiques del segle XX en la seva època històrica mitjançant moltes peces. Una joia, us la recomano molt.

  1. M’agrada Lleida, i m’agraden molt els focs d’artifici. Aquesta Festa Major, degut a la COVID-19, s’ha decidit llençar-los des del Turó de la Seu Vella. Ha estat un encert. Els propers anys podeu continuar fent-ho des d’aquí, és pot veur molt millor i queda espectacular amb la Seu.

LLIBERTAT